OFICINA DE GESTIÓ
AMBIENTAL UNIFICADA
DELS SERVEIS
TERRITORIALS DEL DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT
C/ Aragó, 244-248.
BARCELONA (08007)
Expedient:
B1AA1110027
Mercè
Girona i Ribas, amb DNI 46315437-S., amb domicili a efectes de notificacions a c/
Balmes 4-6, baixos Molins de Rei 08750, en la seva condició de representant de
la secretaria del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius –Ecologistes de
Catalunya (CEPA-EdC), compareix davant
aquest organisme per DIR:
Que havent
conegut per l'anunci del DOGC del 6/07/12 la sol·licitud d'autorització
ambiental de l'activitat d'un dipòsit controlat de classe II de residus no
perillosos en l'àmbit d'una activitat extractiva d'argiles mitjançant bales de
materials adequats, promoguda per l'empresa Efienergia, S.L., al terme
municipal de Sant Mateu de Bages, i considerant que és una de les persones
afectades per la referida activitat, en especial per la seva naturalesa i
donades les afectacions negatives que s’hi consideren, tant per motius
mediambientals generals, com sobre les mateixes persones específicament, i dins
el termini conferit al respecte, proposem denegar la possible autorització
ambiental basant-nos en les següents
AL·LEGACIONS
PRIMERA.- En l’entorn
social on es pretén instal·lar l’abocador o dipòsit controlat ja es van
formular al·legacions durant la fase informativa municipal, respecte a la
simulació que l'activitat promoguda no era de restauració d'una activitat extractiva d'argiles, sinó que en
realitat ens trobem davant d'una instal·lació
d'un abocador o com s’anomena en
l’actualitat d’un dipòsit controlat. Aquelles al·legacions van ser rebutjades
com a “no certes”, quan ara el mateix títol de l'anunci del Departament de Territori
i Sostenibilitat no deixa lloc a dubte que la present autorització es tramita
per una activitat d'un dipòsit controlat
de classe II.
Per aquest simple
motiu i d’acord amb el rigor que cal exigir a l'Administració en la seva comesa,
caldria que fos rebutjada la sol·licitud de l’empresa Efienergia S.L. per la
seva simulació en el tràmit i la pretensió de “frau de llei” que implica tant
el mateix tràmit, com fins i tot la seva mateixa admissió per aquest
Departament, quan la tramitació d'origen no està fonamentada en les exigències
preceptives d'urbanisme per a aquest tipus d'instal·lacions. La mateixa llei
que regula aquest anunci, en el seu art. 15 bis, preveu un control previ
explícit del peticionari, però implícit en el tràmit de control de
l'Administració, i en especial de l'exigència de compatibilitat urbanística
municipal, que no es dóna, excepte que qui està tramitant també vulgui
contribuir a la simulació legal que afecta la sol·licitud
SEGONA.- L'indret on
es planteja l'abocador és un lloc on existeix una activitat d'extracció
d'argiles de l'empresa “Ceràmiques Estructurals Manresanes, S.A.”, la qual ha
paralitzat l'extracció recentment. L’esmentada activitat es troba condicionada
a un Pla de Restauració, aprovat per
Medi Ambient l'any 1995, i reiterat i modificat amb més exigències l'any
2008, amb una retenció de fiança per a la seva realització de l'ordre de
40.000,-- euros. Aquest Pla de Restauració ha de ser realitzat pel titular de
l'activitat extractiva, segons obliga la Llei de Mines i les mateixes normes
catalanes al respecte. N’és responsable de control d'execució i de sanció per
incompliment el Departament d'Empresa i Ocupació, que ara en té les
competències compartides respecte a mines, juntament amb la mateixa
administració municipal (ajuntament de Sant Mateu de Bages), com a expressió de
l'Administració de l'Estat, que controla el compliment de les normes de mines quant
al seu àmbit competencial.
Tenint en
compte les circumstàncies esmentades, aquesta administració a la qual ens
dirigim (Departament de Territori i Sostenibilitat) hauria d'instar els dits
organismes a l'exercici de les seves responsabilitats, en el deure que implica
de conjunt les administracions en el compliment de la llei quan es té
coneixement de la seva vulneració, i en el cas que ens ocupa, per l'afectació
mediambiental.
TERCERA.- Sens
perjudici del requeriment de desestimació ja explicitat, i en el sentit de
reforçar la nostra pròpia argumentació anterior, també hem de dir que la
mateixa sol·licitud d'activitat d'abocador, en l'àmbit de la documentació per
tramitar la present autorització ambiental, situa en l'apartat d'alternatives
estudiades l'Alternativa Zero, que es
refereix a la restauració de l'indret, d’acord amb el Pla de Restauració
que acabem de citar anteriorment, de manera que admet que aquella Alternativa
Zero no té cap afectació mediambiental. Aquesta és una mostra més de les seves
pròpies contradiccions en la seva simulació legal, ja que les normes així li
exigeixen que ho plantegi.
Com que del
que es tracta és de decidir respecte a una afectació mediambiental, aquesta és
l'opció (l’Alternativa Zero) que cal entendre com a millor. Per tant, si el
tràmit s’hagués de fer respecte a una revisió o reformulació del Pla de Restauració,
caldria reiterar i polir amb millores el Pla de 1995, ampliat al 2008, la qual
cosa en si mateixa també comporta una “activitat” en la seva realització. És
sols això, en tot cas, el que ha de ser motiu d'autorització ambiental. Si per
contra primen els factor crematístic, en favor d'una activitat negocial privada
respecte a residus d'origen general i per tant públics, -que segons els nostres
càlculs pot reportar uns beneficis nets de l'ordre de entre 14 a 16 milions
d'euros-, no sols estarem en la inèrcia de la trama de la simulació, sinó que
desaprofitaríem un motiu, amb totes les degudes i significatives correccions,
perquè una activitat fos realitzada per una entitat pública, que en uns moments
com els actuals estan tan faltades de recursos, de manera que qualsevol
proposta d'aportació de beneficis s'hauria d'integrar en la seva acció, i més
quan del que es tracta és d'abordar la gestió de residus d'origen generalista.
QUARTA.- La
sol·licitud intenta fer aparèixer l'opció que proposa -l'Alternativa 1-, i fins
i tot una altra com a Alternativa 2 d'un abocador tradicional, com ”millors”
mediambientalment parlant, respecte a la restauració que és exigible a
l'empresa de Ceràmiques. Aquest intent és un insult a la intel·ligència
col·lectiva dels habitants de la zona, ja que ve a dir que l'activitat
d'abocador, tal com es planteja, és millor que la simple restauració, quan l'activitat comportarà a nivell general un
gran consum energètic per transport, i a nivell de la zona una afectació per gasos
contaminants, partícules (algunes d'un demostrat efecte nociu per la salut) i
de ben segur afectacions contaminants al subsòl i les aigües, a més de les
intromissions al nostre benestar per pudors, sorolls del transport i
proliferació d'animals antihigiènics.
Però, a més,
qui comparteixi aquesta argumentació, basant-se en l'activitat tal com es
formula i dissenya, és un irresponsable que aprofundeix en el consum energètic
innecessari, en la producció d’emissions de gasos d'efecte hivernacle i
d’altres gasos contaminants, i en el malestar de les persones properes a
l'activitat; en definitiva, un còmplice de l'agreujament del canvi climàtic i
el malbaratament de recursos.
En aquest cas
que ens ocupa la contrapartida explícita és únicament el benefici privat del
gestor de l'activitat, i la implícita és exportar els residus, vulnerant el
principi comunitari de “proximitat i suficiència” de la Directiva Marc
de Residus (2008/98/CE) i no respectant el Pla d’Infraestructures de gestió de
residus municipals de Catalunya (2007-2012), on en la distribució de les Zones
no estava contemplat aquest abocador, doncs es deriven a zones a aquest indret
residus de zones llunyanes de Catalunya, vulnerant així el Pla
d’infraestructures, el que preveu el PROGREMIC (2005-2015) i la Directiva Marc
de Residus.
CINQUENA.- Reiterant la
oposició a l'activitat, fora de l'Alternativa Zero o simple restauració de
l'extracció d'argiles, i subsidiàriament i per contraargumentar el que es sol
dir que les activitat són “reglades” i si compleixen els requisits “s'han
d'autoritzar”, també hem de dir:
-
Que el primer contingut del concepte “reglat”
és el compliment de la llei, que en el cas que ens ocupa no es dóna tal com hem
referit, i així ja en permet la no autorització.
-
La sol·licitud està farcida de
contradiccions, falsedats i evidències que l'activitat sols pot comportar
inconvenients a la zona i als seus vilatans.
-
No s’esmenta (i s'hauria d'haver fet), l'origen de les bales d'escombraries;
però atenent els ecoparcs existents més propers –Montcada i Reixach i Hostalets
de Pierola– el transport de les escombraries a l'abocador suposa un munt de
viatges de camions –33.510 en 6 anys–, més els de tràfic intern per les terres
de reomplir les bales, la qual cosa suposa que es produiran unes emissions mínimes de 2.500 tones de diòxid
de carboni i 1.250 tones d'òxids nitrosos -gasos d'efecte hivernacle i
nocius-, que el transport des dels ecoparcs suposarà.
-
Alterant els càlculs de l'aigua de la pluja i
evaporada, situant unes superfícies incoherents a la possible realitat de
l'explotació directa i el percentatge de matèria orgànica de les bales, es declara un volum de lixiviats -aigües contaminades- tres vegades inferior a la
realitat, segons els nostres
càlculs, de manera que les basses de retenció són insuficients, la qual
cosa fa preveure de ben segur que, aprofitant qualsevol ruixat considerable podran
sobreeixir, i amb la inevitable contaminació, encara més, del riu Cardener i el
subsòl de la zona, amb la qual cosa s’agreujarà la de ja per si mateixa
excessiva contaminació que té, per clorats, nitrats i altres contaminants. La
no vigilància de l'organisme mediambiental que ho ha de controlar ha permès que
en els dos darrers anys s'hagi incrementat. Aquest fet constatat ens ofereix un
escàs marge de “confiança” en relació amb la supervisió que se'ns promet.
-
L'evacuació
del gas
metà que es produiria no sols no es proposa
que sigui feta de forma suficient per assegurar-ne la seva no dissipació a
l'ambient o la seva persistència centenària en el subsòl, amb el que significa
de gas nociu i d'efecte hivernacle, sinó que el cremador per incinerar el gas recollit
no és del tipus que permetria l'evitació d’emissions sulfuroses, de compostos
orgànics volàtils i persistents (dioxines, forans, COPs, COVs,...) amb tot el que
aquestes compostos comporten com a elements nocius i tòxics per a la salut de
les persones i el medi (cancerígens, ... i altres “virtuts” que tenen).
-
Tant la persistència d'embassament d'aigües
contaminades en l'abocador -que no es diu com ni qui les depurarà-, com la
previsible emissió de metà a l'atmosfera, el que sí “`prometen” són pudors per
als habitants de la zona i una contribució a la pèrdua de qualitat de vida i de
salut.
-
Es promet que es regaran les terres de
cobertura de les bales. Però no hi ha escomeses d'aigua i la cisterna que ho ha
de fer no surt en l'inventari de maquinària, de manera que la polseguera, que hauria d'haver finalitzat amb l'explotació
d'argiles, tindrà una continuïtat de 6
anys més.
-
L'estudi
d'estabilitat del terreny requereix una forma de compactació de les
terres que el promotor evita realitzar,
la qual cosa pot comportar fractures del vas d'emmagatzemament i pèrdues de
contaminants al subsòl.
-
La restauració obligada per a Ceràmiques
obligava a un gruix de terres vegetals de cobertura que ara es redueixen, cosa
que significarà poca proliferació vegetal.
-
Sempre basant-se en la promesa que es “restaurarà” l'aspecte d'abans de
l'extracció, cosa que no és certa, els promotors ni tan sols s'han molestat a
intentar esbrinar quin era, ja que amb el “valor” de refer el paisatge, s’ignora
que allà pocs el contemplen ja que la
zona és absolutament irregular amb desnivells, torres i marges.
-
També es diu que es podran cultivar les
terres, quan hi haurà una llarga durada de generació de metà i altres gasos al
subsòl de l'espai. Això invalidarà fins i tot les terres que actualment mantenen
una superfície no erosionada, ja que s’aprofitaran per a magatzem
d'escombraries, amb la qual cosa es demostra que la restauració és hipòcrita.
El que està clar és que desapareixerà la Vinya del tòt, de la qual encara
quedava la major part de l'anterior existent.
-
No es necessari aquest abocador, ja que no
respecta i vulnera els principis de
la normativa comunitària, estatal i catalana que contempla els principis
de “proximitat i suficiència” del nostre marc normatiu de residus. Ja que per
la Comarca del Bages ja es disposa d’un abocador pels seus residus i no li
cal cap altre més per importar-los d’altres comarques i Vegueries o Zones
de Catalunya.
-
Si s'aprova l'abocador, la fiança que estava
retinguda a l'empresa Ceràmiques per a la restauració de l’argilera, deixarà
d'estar requerida a qui en tenia l'obligació. Però la que la llei imposa a qui
ara ho vol convertir en abocador ni tan sols és citada en el pressupost quan
estem parlant que el primer any ja li hauria de comportar més de 260.000 € de
dipòsit per avalar la posterior restauració de l'abocador, que el promotor
mateix diu en el seu pressupost que haurà de costar de l'ordre de 2'5 milions
d'euros.
-
Tot són xifres espectaculars, que al final
per vies indirectes pagarem tots pels cànons d'escombraries.
-
Totes aquest contradiccions ens consta que
seran al·legades més concretament per altres impugnants, però ja convindria que
abans s'haguessin observat per qui en tenia el deure de supervisar-ho amb la
seva responsabilitat de preservar el medi natural, més enllà de la simple
recepció de documents per simplement posar-hi un segell de recepció.
El més
important per resoldre aquets conflictes ambiental, es que cal que
l’administració amb competències; el Departament de Territori i Sostenibilitat
i l’ARC, concretni en els seus nous Programes de Gestió de residus municipals i
al Pla d’infraestructures, un model de gestió dels residus que faci que els
residus es redueixin i que es recuperen com a recursos el màxim possible i
així evitar els danys mediambientals, el consum de recursos finits i els
impactes a la salut, i promogui els models i eines efectives per aconseguir-ho.
Optimitzant així els abocadors ja existents, sense haver-ne de construir de
nous. Cal passar del 30% de reciclatge real dels residus –any 2011- al 70%
pels propers anys. Ja que es la millor i única manera d’aconseguir l’objectiu
de reduir els impactes que causes les infraestructures de tractament finalista
dels residus.
Cal avançar
en les polítiques i models de gestió de residus més sostenibles i preventius,
cal aposar per l’Estratègia Catalana Residu Zero.
Per això, que
és més que suficient, entenem que no s’hauria
de donar l'autorització ambiental a una activitat d'un promotor, que l’ha
falsejada en la forma de demanar-la, amb la seva intencionalitat i per lògica
en l'escassa confiança que exercirà una labor rigorosa en una potencial
explotació de l'abocador, quan del que es tractava és, simplement, de fer
complir la restauració de l'argilera a Ceràmiques Manresanes, cosa que ja es va
dir en una Resolució de la Directora de Qualitat Ambiental de la Generalitat el
22 de juliol de 2008.
A més es
faria un greu error, ja que es dona pas prioritàriament als interessos
econòmics d’uns privats, pel davant de la protecció de la salut i el medi, a
més infringint els criteris de la normativa vigent en aplicar els criteris de
proximitat i suficiència.
Si es vol que
confiem en l'administració ambiental, i que ens creguem que exercirà una labor
de control sobre un abocador que ni volem ni necessitem, cal que es comenci per
complir les seves pròpies resolucions i aquesta del 2008, en pot ser el primer
exemple.
Molins de Rei,
dia 3 d’agost de 2012.
Mercè Girona
i Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada